Desprès de més de tres hores i mitja amunt i avall, amb la càmera penjada al coll pels carrers de Pollença, busco una mica d’aire fresc als afores del camp de futbol municipal, on ha tingut lloc l’últim combat entre moros i cristians. Durant tota la tarda, uns i altres han rememorat pels carrers de la vila, l’atac que la nit del 30 de Maig de 1550, els pirates otomans capitanejats pel corsari Dragut van perpetrar contra la vila mallorquina.

Xop de suor com un moro i cristià qualsevol, tant exhaust com ells i una mica més sobri, em deixo caure sobre la gespa fresca d’una rotonda, que comparteixo amb vencedors i vençuts. Fa poca estona que -com cada any- el lider cristià Joan Mas ha aconseguit arrabassar la bandera de la mitja lluna a les tropes sarraïnes, però uns i altres, ja tenen al cap, les festes de la Patrona de l’any vinent. Em sento cansat, molt cansat, però alhora tremendament excitat amb la intuïció que, desprès d’haver passat tota la tarda capbussat en un tumult humà de cossos semi-nus, ferums masculins i bafs de cervesa i xin xoriguer, tinc, dues, tres, o fins i tot quatre fotografies, que satisfaran les meves expectatives.

La tarda ha començat amb una seriosa preocupació derivada d’un seriós advertiment. Quin fotògraf no patiria pel seu equip, sabent que en alguns dels combats, la lluita entre moros i cristians és tant viscuda, que no resulta estrany que s’escapi algun cop d’espasa on no tocaria, per exemple, un flash o una òptica llarga. Aquesta vegada he anat a petar a Pollença una mica per casualitat, fruit de la improvisació i els atzars d’unes vacances illenques programades uns mesos abans. No he pogut doncs planificar els objectius fotogràfics com hauria estat menester. Sense cap altre alternativa, que deixar lliure l’ànima de fotoperiodista que portem de sèrie molts dels que gaudim amb una càmera a la mà, m’he perdut al laberint de llambordes dels estrets carrers del poble, amb la intenció de copsar en imatges encara que sigui, una mica de l’esperit de la festa.

Mentre Joan Mas, lider dels cristians, llençava “el crit” implorant ajuda i coratge a la Mare de Déu dels Àngels, en un estret Carrer Major on ja no hi cabia ni un cap d’agulla, jo buscava posicions prop l’Esglèsia de Sant Jordi, on té lloc la segona de les batalles entre els defensors de la ciutat, i els pirates invasors. De camí, segueixo la processó dels cristians que, armats amb rems, forques i bastons, passegen la Mare de Déu pels carrers de la vila. Mentrestant, colles de moros es troben en garatges i cases particulars per pintar-se les cares, i guarnir-se amb colorits penjolls i arracades.

La càmera, tret d’imposar respecte a ningú, esdevé (en aquest cas) un salconduit que em permet viure la festa des d’un lloc de privilegi. Algú convida al fotògraf a passar dins d’una casa, on un grup de moros es maquillen al patí del darrere. La televisió mallorquina encesa al menjador sintonitza amb les festes del poble, i només una iaia entranyable des del seu racó estant, sembla prestar-li atenció. Damunt la taula llarga, de fusta noble, llaunes de cervesa, ampolles de llimonada, i una caixa amb pintures de cares que tant aviat apareixen com desapareixen. Un veí m’atansa una cervesa mentre busca atrafegat un mirall que el converteix en uns minuts, d’alegre veí a temible corsari. Les noies, pulcrament vestides de blanc pollencí, dibuixen mitges llunes als rostres dels seus novios i els fan la ratlla dels ulls a la vora de les parpelles, perquè ells d’això, no en saben ni un borrall.

I sort del líquid daurat que em torna a la vida, tot just abans d’endinsar-me en l’infern. Una xafogor insuportable amenitza la interminable espera de la claca a la plaça. Allà, entremig de turistes, nacionals, internacionals i intercontinentals, és impossible trobar un lloc a primera fila, sense posar en risc l’equip fotogràfic. L’eixordidor espetec dels trabucaires, amenaça timpans alhora que anuncia el següent combat. Arraulit dins de la massa humana, no puc veure més que un mar d’espases corbes, rems, bastons i forques que omplen el meu horitzó visuals. La bandera groga de la mitja lluna s’apropa i es torna a fer el silenci. Un familiar que s’ho mira des de la distància fa arribar una ampolla d’aigua a un moro que agonitza al bell mig del combat, mentre un grup d’espectadors i cristians amb evident sobredosi alcohòlica semblen gaudir llençant gots plens de líquid a l’aire. L’olor de pólvora, suor i alcohol no desapareix de l’aire fins que la multitud es dispersa cap al camp de futbol.

I allí, sí, en un espai obert i sense tanta opressió, jo també m’atreveixo a treure la meva artilleria pesada. El nou objectiu zoom 70-200 2.8. “Caprice de Dieux” que, tot i destacar per la seva lluminositat, no pot fer tota la feina que li exigeixo, perquè cada vegada hi ha menys llum. Son quasi quarts de nou, i l’aliment del qual es nodreix la fotografia, la llum, comença a apagar-se, tant, com el centenars de moros i cristians, que aquesta tarda, i com cada any, han escenificat pels carrers i places de Pollença un pedaç de la seva història.