El silenci acompanya l’espera, els desplaçaments i la mirada curiosa del viatger. No hi ha gaires coses a dir en aquest racó de mon. La solitud arrela sota una catifa de núvols de cotó que s’estiren a l’horitzó. Així és la Patagònia més austral. Una terra feréstega, colpejada per un vent que s’escola per tots els racons, fins i tot, els de l’ànima. Una planúria monòtona, avorrida i deserta que s’estén fins a les vores dels mapes, just als límits d’on no hi ha res més. I de sobte, quan no sembla que res excepcional hagi de succeir, la natura sorprèn amb un catàleg de tresors d’extrema bellesa. I aquell paisatge trist, barreja de decadència i malenconia, esdevé un exuberant quadre escènic on una naturalesa indòmita es desplega més enllà dels límits imaginables. Glaciars mil·lenaris, muntanyes de parets impossibles, llacs i rius d’aigües turqueses, boscos de contes infantils, i canals marítims que evoquen navegacions mítiques de quan el mon encara estava per descobrir. El Sud del Sud, les darreres petjades de terra ferma, el final d’on s’acaba el mon. El Sud del Sud, el millor lloc per a un viatger que busca el seu Nord.