L’Uzbekistan és un dels països afectats pel que jo anomeno “efecte tan”. En que consisteix aquest fenomen? En pensar que un país és extremadament perillós només perquè comparteix terminació lingüístico-fonètica amb territoris que des de fa uns quants anys estan afectats per alts nivells de violència socio-política, com l’Afganistan i el Pakistan. No ens enganyem, els països que acaben amb el sufix -tan son uns grans desconeguts per al mon occidental, i en el pitjor dels casos, directament fan por. L’Uzbekistan fa frontera amb cinc països, Kazakhstan al nord, Kirguizistan i Tadjikistan a l’est, i Turkmenistan i Afganistan al sud. Un veritable malson per a la majoria de mortals. Si a més a més, tens la mala sort de compartir frontera, efectivament, amb un dels països més perillosos del mon com és l’Afganistan, en comptes d’anar de vacances, amics, coneguts i saludats poden pensar talment, que te’n vas a la guerra. Però la realitat no és tan terrible com sovint podem arribar a imaginar. La terminació “stan” és una arrel d’origen persa que significa “lloc de”, molt comú als pobles indo-iranians que es van establir al centre i sud de l’Àsia. Possiblement, el que més pot témer el viatger és la calor si decideix anar-hi durant els mesos de Juliol i Agost. L’Uzbekistan té la particularitat de ser l’únic país del mon juntament amb Liechtenstein amb doble aïllament. Això vol dir que ni té sortida al mar, ni tampoc cap dels països que l’envolten.

S’ha parlat abastament del Bing-Bang, l’explosió de milers de milions d’electrons, protons, fotons, neutrins i no sé quantes partícules més, que va donar lloc a la gènesi de l’univers i l’origen de la vida des del no-res. Però el que ja no és tan conegut és el Bing-Bang cultural que va tenir lloc a l’actual territori uzbek anys abans del naixement de Crist. I fou tant important, que el mon ja no va tornar a ser mai més igual. Al bell mig de l’Àsia central, les tribus nòmades de les estepes del nord i les petites societats agràries establertes de manera permanent a les zones humides van entrar en contacte per primera vegada. Dit així potser no sembla gran cosa, però el fet és, que el xoc entre la cultura nòmada i la cultura sedentària en aquest punt del planeta va donar lloc a una nova etapa de la humanitat. La trobada entre Orient i Occident va ser l’origen del comerç a gran escala tal com el coneixem avui. Però més enllà de productes i mercaderies, l’intercanvi va fer circular idees, tècniques i tecnologies que van contribuir a que la humanitat fes un salt endavant.

Quan vam decidir viatjar a Uzbekistan no en sabíem gaire cosa d’aquest país situat al cor de l’Àsia, tret que era un aiguabarreig de llengües, orígens ètnics, religions i tradicions culturals que s’havien forjat al llarg dels segles. Que l’any 1991 havia declarat la seva independència de l’antiga URSS per començar el seu camí en solitari com a nou estat. No era un país que produís moltes notícies més enllà de les seves fronteres, i això feia que tinguéssim més incògnites que no pas certeses. En certa manera però, ja ens anava bé. Però hi havia dues coses que sí que sabíem i que ens generaven el neguit del viatger assedegat de conèixer. Una paraula i un concepte. Samarcanda i la Ruta de la Seda. Com podíem obviar el pes de la història que contenen aquests mots? Com no evocar les epopeies de Marco Polo, un dels Deus Majors als altars de la mística viatgera? Definitivament, era una aposta segura. I no vam errar.